Gràcies a les reivindicacions del moviment feminista, les dones hem assolit una certa visibilitat dins la vida pública a la societat occidental, si bé una visibilitat no sempre ben assumida ni exempta de conflicte. L’esport, que constitueix un dels àmbits públics més importants de socialització, encara és un espai d’homes i per a homes. Les dones hi tenim un paper d’acompanyament i de reclam sexual. I, no n’hi ha cap dubte, els mitjans de comunicació, per la seva inqüestionable influència social, tenen gran part de la responsabilitat en la perpetuació d’aquesta situació.
La premsa esportiva i les seccions d’esports ignoren sistemàticament la dona esportista: el 3’13% de l’espai esportiu és la misèria que es dedica a l’esport femení. I encara més, el rol de gènere de les dones esportistes és constantment qüestionat (la seva feminitat), quan no és el cas en que les dones passen a ser tractades com a objectes sexuals.
Les dones catalanes som una anècdota dins l’esport, tot i comptar amb victòries i títols suficients per avalar, almenys, un tracte paritari. Si els mitjans de comunicació són els encarregats de transmetre els valors d’una societat, les dones rebutgem aquests valors i ens neguem a quedar-nos callades i anònimes. Les dones també sabem jugar!
